La butaca maleïda d’Alberic
La polèmica ha envoltat l’eixida dels últims alcaldes després d’una etapa d’erosió del seu prestigi per qüestions de caràcter personal o polític
Levante EMV - P. F. Si els recursos del PP no ho impedeixen, el bastó de comandament de l’Ajuntament d’Alberic tornarà a canviar de mans divendres que ve. És la data assenyalada per al ple de la moció de censura que convertirà a Toño Carratalá en el tercer alcalde que presideix el consistori en poc més de dos anys. Carratalá ocuparà una butaca que sembla maleït. Els seus últims inquilins ho han hagut de deixar de forma brusca i, en alguns casos, amb el seu prestigi molt erosionat. «Alberic no ha tingut sort amb els alcaldes des de l’època de José María Álvarez (1987-1991)», lamentava un veí, ja que tots els seus successors han deixat en el subconscient col·lectiu un mal record després d’una etapa final convulsa.
Començant per Domingo Morcillo, possiblement l’alcalde més carismàtic que ha tingut Alberic, i acabant per Faustino Sala, que va tancar l’anterior legislatura enfrontat als regidors del seu grup i va començar la nova de la mateixa manera després de prendre el relleu del polèmic Enrique Carpi.
Cert és que cada cas és diferent i mentre Morcillo va perdre l’alcaldia en unes eleccions, a Carpi va ser el partit el que li va obligar a dimitir sota l’amenaça d’una moció de censura que, en el cas de Sala, es farà efectiva exactament amb els mateixos actors que es van barrejar a la fi de 2009: els propis regidors del PP i els de Coalició Valenciana. La diferència estreba que llavors el partit va avalar la maniobra i en aquest cas l’ha desautoritzat. Domingo Morcillo va irrompre en la política local amb una arrolladora victòria l’any 1991 després de treballar molts anys pels valors democràtics durant la transició. Concorria com a cap de llista d’Esquerra Unida i va aconseguir una majoria absoluta impensable per a aquestes sigles amb un altre candidat.
Va ser a més el primer coordinador comarcal d’Esquerra Unida i portaveu d’aquesta formació en la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, càrrecs que li van donar una projecció política que li va portar a formar part de la candidatura d’EU al Congrés dels Diputats. No obstant açò, després d’una etapa inicial marcada per la seua proximitat al poble, va ser perdent popularitat. Una desordenada vida personal, malgrat la seua delicada salut, va minar a poc a poc la seua carrera política especialment en el seu segon mandat com a alcalde, en el qual es va recolzar en el PSOE per a governar després de perdre la majoria absoluta. En aquesta segona etapa l’erosió de la seua imatge es va accelerar. Els frecs amb l’oposició, que denunciava una actitud prepotent i una mala gestió, es van multiplicar —amb denúncies en el jutjat incloses— i l’electorat li va ser abandonant. Morcillo repetiria dues vegades més com a candidat, encara que va ser perdent suports gradualment i va acabar assegut en el banc de l’oposició com a únic regidor del seu grup, un escó que va abandonar uns mesos abans morir a l’agost de 2005 als 50 anys d’edat.
Trajectòries similars
Una trajectòria molt similar en el personal va recórrer l’exalcalde Enrique Carpi. Va prendre el relleu de Morcillo l’any 1999 en guanyar per primera vegada per al PP l’alcaldia d’Alberic i, a més, amb majoria absoluta. Va renovar la confiança de l’electorat en dues ocasions més, però els successius escàndols tant en la seua vida pública com en la privada van començar a passar-li factura en 2007. Primer en el seu propi grup i posteriorment en les urnes, després que quatre dels regidors que li havien acompanyat deixaren el PP per a impulsar una candidatura de Coalició Valenciana que li va posar contra les cordes en perdre la majoria absoluta.
Carpi va desbaratar la negociació oberta per a formar un govern alternatiu amb la incorporació al seu, amb sou, de l’única regidor del PSOE, malgrat el pacte antitransfuguisme signat pel PP. A la seua controvertida gestió, marcada per la xarxa clientelar teixida en el consistori i les sospites d’irregularitats urbanístiques que fins i tot van portar a l’oposició a acudir al jutjat —encara que les diferents denúncies han acabat arxivades— cal afegir una vida privada que corria de boca en boca per la ciutat.
La seua aparició en un ple amb l’ull amoratat producte d’una agressió i una denúncia per abús sexual que va derivar fins i tot en la seua detenció quan ja havia deixat el càrrec —i de la qual finalment ha sigut absolt— van marcar el colofó a una trajectòria de desprestigie que l’adreça del PP va voler frenar forçant la seua dimissió a la fi de 2009. La precipitada eixida de Carpi de l’ajuntament per motius de salut i personals, segons la versió oficial, va deixar a Faustino Sala en primera línia de foc a pesar que s’havia incorporat a la llista del PP com a independent i ocupava el tercer lloc.
Sala es va convertir en alcalde a la fi de novembre, va trencar amb l’exconcejal del PSOE i va arribar a signar un pacte de govern amb Coalició Valenciana, que només va durar un parell de mesos però, al marge de concloure la legislatura en minoria, el problema ho tenia en el seu propi grup. Va acabar enfrontat i sense parlar-se amb la majoria dels regidors del PP i la seua imposició com a candidat pel president comarcal va provocar la dimissió de l’executiva local.
El sou de Sala
Malgrat concórrer a les eleccions amb una llista completament renovada en la qual solament repetia un regidor, els problemes es van reproduir, van obrir una greu crisi en el govern municipal que ha derivat en la presentació d’una moció de censura que es debatrà previsiblement divendres que ve. Però un dels aspectes que més ha danyat la imatge de Faustino Sala en el carrer va ser la seua proposta d’assignar-se un sou de quasi 50.722 euros que va ser rebutjada pel ple. Com assenyalaven alguns veïns, Sala va entrar en l’ajuntament com a «don Faustino» pel prestigi que com a mestre tenia i ha passat a ser «sol Faustino».