Index

               

 

 

Fotografia www.alberic.com (any 2005)

LLOTJA D'ALBERIC

 

Articles:

         
  -Article 1:

Font:

 "Llibre de festes de la fira de Sant Joan i Sant Pere"

Joaquim Briz Dauder

Associació Gaspar Dies per a la defensa del patrimoni cultural a la ribera.

 
 

Titol:

La llotja d'Alberic
 

Ni té la bellesa ni té la grandiositat de la llotja de la Seda ni de l'Almoradí de València, però com que ells va nàixer per a albergar les primeres transaccions comercials de l'Edat Moderna. Sabia que a Alberic hi va haver una llotja a la Casa de la Vila, que obria el seu pòrtic d'arcs i es reunia l'ajuntament per a administrar els assumptes del poble.

 

       

Construcció:

Iniciada:  Entre el segle XVI i la primera

              década del 1600

               
             

Sempre havia pensat que amb la demolició del vell ajuntament medieval per a construir en el seu lloc el projecte de palau municipal de Vicent Gascó a les darreríes del segle XVIII, s'havia perdut per sempre i sense remei l'única mostra a Alberic d'aquest edifici comercial.

Feliçment, en part estava molt equivocat. La sort, l'observació dels elements de l'arquitectura patrimonial, o les dues coses alhora em van dur a descobrir una altra llotja o pòsit al cor del poble, al mateix carrer major. Un edifici comercial que encara ens parla de la importància econòmica que va assolir el nostre poble en aquells anys; una llotja desconeguda per tots i de la qual encara desconeguem a quina activitat comercial en concret es dedicava, o si bé es tracta de l'antic pòsit del Forment de la Cambra, institució local de l'Edat Moderna que guardava gra en sitges o graners públics que asseguraven el proveïment del poble, regulava els preus i alliberava mitjançant el préstec en espècie de llavors als llauradors de la usura, adelantant-lo per a la sembra i tornant el préstec en espècie una vegada replegada la collita. Bàsicament, el Forment de la Cambra tenia una funció assistencial baix control municipal. En altres paraules: era una germandat de llauradors, un llunyà antecedent de la Cooperativa Agrícola.

Al Renaixement, amb el pas de l'Edat Mitjana a la Moderna (segles XV-XVI) es produïxen una sèrie de canvis religiosos, culturals, socioeconòmics i polítics que deixen la seua empremta al si de les viles medievals; la nova societat necessitava unes noves estructures econòmiques i uns nous llocs on poder albergar aquelles transaccions comercials.

A diferència de l'església o del convent i el castell, edificis bàsicament representatius del poder religiós i militar, la llotja ens mostra que hi ha un nou poder civil, bàsicament comercial i burgés. També, lluny d'aquesta representativitat del poder religiós i militar, plasma en edificis tancats i defensius, sense cap trava o entrebanc per a accedir, buscant obrir-se ben pròxims a la concurrència de la gent, mostrant-se ben a la vista, ubicant-se a la Plaça o al carrer Major, llocs on tradicionalment es plantava la Fira.

Sembla ser que aquestos edificis es varen estendre per tot el Regne de València arran de la Conquesta (segle XIII) i el segle XVII, encara que la seua esplendor s'abasta entre els segles XV i XVI. Segons les últimes investigacions, les obres d'aquestos edificis es sufragaven amb diners dels mateixos comerciants, sent originàriament un centre de negoci més que d'intercanvi; es a dir, les seues relativament reduïdes dimensions -una mitjana entre 100 i 150 metres quadrats- indiquen que no s'hauria de negociar amb les mercaderies al mateix lloc, és a dir, eren més una Borsa que no un Mercat.

A l'estudi de les llotges valencianes, dirigit pel professor Salvador Lara Ortega, s'han localitzat i descrit 44 llotges, la major part d'elles conservades a l'actual província de Castelló, en canvi, a les comarques alacantines només dotze edificis han estat localitzats i catalogats. A l'actual província de València la nòmina és molt més escassa, només han localitzat sis d'aquestos edificis d'arquitectura civil, encara que oblidant dissortadament, la nostra veïna, la llotja de la Pobla Llarga (planta baixa de l'actual Ajuntament) i la

       
 

d'Alberic, aleshores desconeguda i que aquest article vol donar a conéixer. Açò significa que en la província de València, seguint els meus càlculs -més optimistes que els del professor Lara- només hi ha actualment huit llotges en peu, estant dos d'aquestos edificis en la comarca de la ribera, i ben pròxims entre ells. Vull aclarir que degut a la seua tipologia -ben diferent- i a la seua data de construcció més tardana, exclouré d'aquesta enumeració els porxets de Sueca.

La llotja d'Alberic se situa el carrer Major (Rafael Comenge), actualment sense número, perquè no té cap entrada pel carrer; actualment l'accés a l'edifici es fa pel número 21, pel forn de Filiberto Mínguez, molt a prop del desaparegut portal medieval de la muralla que antigament hi havia als Quatre Cantons i que estava oberta cap a Alcosser i Xàtiva, buscant com ja he dit més amunt un lloc ben concorregut.

Es tracta d'un edifici encastat entre altres que el flanquegen pels dos costats i per les espatles, obrint-se antigament al carrer mitjançant tres arcs de mig punt de rajola. A la façana difícilment es pot veure cap cosa que puga induir a sospitar a no ser que siga per a un ull expert, podent-se apreciar en la plant abaixa dues finestres i una porta tapiada, envoltada de taulellets, que correspon al despatx de bitllets de l'Auto de la Viuda que feia l'itinerari d'Alberic a Alzira. Aquestes finestres estan obertes en el fals paretat de dos dels tres arcs de què consta la planta baixa de l'edifici, ocupant el tercer arc l'esmentada porta (que per a la seua construcció va haver de tallar l'arc de maons). Aquestos arcs es veuen molt baixos, rabassuts, degut al continu creixement que ha patit el sòl del carrer Major en centenars d'anys. Una vegada dins de la primera nevada, que ara ocupa el pastem del forn i el despatx de bitllets abans esmentat, en el lloc central s'obri una porta que conduïa no sabem si a la segona nevada, desapareguda al construir el forn al segle XIX, o a un corral. Damunt d'aquesta llotja trobem la Sala que ocuparia tota la planta superior. Aquest espai diàfan de la primera planta s'enllumenava per tres finestres que s'obrin al carrer Major. Pel que fa als materials de construcció, sembla que les parets són de pedra i morter, emprant amb profussió la rajola, a diferència de la major part de llotges conservades, que empren els carreus de pedra picada per als arcs, o inclús per a tot l'edifici.

Cal tindre en compte que pel poc que es pot veure d'una ullada, a l'espai entre els arcs de la planta baixa s'obrien nínxols o finestres, que no sabem si són de l'època de construcció de l'edifici; possiblement la seua funció siga alleugerir els massissos d'obra que conformen les pilastres entre els arcs. També es remarcava la separació entre la planta baixa i el primer pis mitjançant una cadena formada per filades de rajola; també els esmentats arcs es remarcaven amb una espècie de carcanyols fets també de filades de rajola o maons. Pel que fa a les tres finestres de la part de la façana, sembla que les finestres laterals que hi ha a hores d'ara , no es corresponguen ni en dimensions ni en ubicació amb el seu emplaçament original. La finestra central potser siga l'única que encara ocupe el seu lloc original.

 

 

El conjunt de l'edifici es remata amb un voladís o bocateulà, també de rajola disposada en filades que volen del pany de la paret, maons disposats de garbí i novament coronades per rajoles de travesset. Sóc del paréixer que quasi amb tota certesa, aquest no siga el remat original de l'edifici; em sembla més factible el que originàriament hi haguera un ràfec de fusta ben pronunciat, més efectiu a l'hora d'aixoplugar i protegir millor l'edifici i els seus ocupants, com de fet hi ha encara a alguna casa del Camí Nou. Cal dir també que no seria gens d'estranyar que en el curs de la neteja de la façana -si aquesta alguna vegada es du endavant com seria desitjable- puga apareixer algun plafó devocional ceràmic, afegit a la construcció en segles posteriors, o almenys el lloc que aquest ocupava.

Resumint, es tracta d'un edifici refractari a l'ornat, senzillament la solució més racional a un problema concret.

Molt aventurat és parlar a l'incís d'aquesta investigació de si es pot avançar alguna data de la seua construcció, encara que siga aproximada. Jo, personalment, amb totes les reserves i precaucions que el cas requereix, i basant-me sobre tot en la utilització d'arcs de mig punt en la llotja propiament dita i a l'existència de forjats de motlades, dataria aquest edifici entre el segle XVI i la primera dècada del 1600, és a dir, que podria tindre una edat d'uns quatre-cents anys més o menys llargs.

Sembla que a la segona meitat del segle XVIII l'edifici pert la seua utilitat, cegant aleshores dos dels tres arcs de la planta baixa per a convertir la primera nevada en una casa a dues mans, com es pot veure al "Dizeño de la Villa de Alberique... con advertencia que en todas las Calles estan las cassas que en ellas se allan" plànol de la vila que d'una forma esquemàtica informava de la disposició de les obertures en les façanes de les cases, d'aquella mateixa època. Com podem veure en alguna fotografia de principis del segle XX, la llotja encara mantenia obert algun dels tres arcs.

Sóc del pareixer, a l'igual que altra gent a la qual li he comentat el cas, que és de tot punt necessari que habitants, propietàris, institucions públiques i associacions culturals es posen a raonar de com es pot salvar aquest edifici, de quina utilitat se li pot donar i de com s'hauria de restaurar. La seua presència una vegada restaurat dignificaria moltíssim el centre històric d'Alberic i es convertiria en un autèntic referent estètic, una fita dins l'entramat urbà com ara és el Porxi, a més de salvar una mostra de l'arquitectura comercial dels segles passats. Molt tindria a guanyar Alberic duguent endavant aquest projecte i no res a perdre.