Archivo de Abril de 2010

La més mona de la Pasqua

Domingo, 4 de Abril de 2010

L’elaboració artesanal permet que este panellet s’haja convertit en un clàssic de la Setmana Santa
Alberic s’ha fet cèlebre per l’ancestral producció dels seus saborosos “panquemaos”.

Las Provincias
El vent de ponent agrana la Ribera amb la mateixa força amb què la crisi va arrasar infinitat d’empreses a Alberic. L’economia ha causat estralls i els últims anys han sigut nefastos. Què llunyans queden els temps de bonança, eixos anys pròspers en què van florir nous edificis i fins a un polígon industrial en què van brollar noves empreses, puixants negocis que van donar aire a este poble de 12.000 habitants. Però la crisi ho ha devorat tot. Només queden esquelets.
Al seu costat, impertèrrits, romanen els negocis de tota la vida, empreses que sobreviuen, impertorbables, al pas del temps. Ni tan sols l’autovia ha pogut amb ells, l’autovia que va despoblar, de sobte, la vella carretera per la qual, en els anys en blanc i negre, els cotxes travessaven una vila que invitava al descans. Ací seguix dreçat Doménech, el vell bar que continua servint com a xurros els ‘Doménech’, els seus arxifamosos entrepans redons de llomello.
També resistixen els forns familiars que han anat lliscant-se d’una generació a la següent. Allí, a l’abric de forns antiquíssims, es continua elaborant el “panquemao”, el producte que ha donat celebritat a Alberic. Una desena de pastisseries continua obrant el mateix miracle cada Setmana Santa. Un any darrere d’un altre, els forners trauen a la venda més de 60.000 mones de Pasqua, sant i senya d’una població que ja no sap de què viu.
Va haver-hi un temps en què Alberic va viure de la planta de l’arròs que cultivava atapeïda en els seus camps i que després venia als agricultors de Sueca, Cullera i fins d’Amposta, en delta de l’Ebre. Després va arribar el ‘boom’ de la taronja, i la navelina creixia saborosa en estos terrenys. Els anys de prosperitat, més tard, van alimentar una incipient indústria del moble. I després, la ruïna.
Vicent Moscardó evoca aquells temps poc abans de carregar en la seua furgoneta una pila de mones per a El Corte Inglés. Este forner, fill d’un pioner que en els anys 50 va viatjar fins a Alemanya perquè el seu “panquemao” fora coronat en el Concurs Internacional de Forn i Pastisseria de Düsseldorf, no creu en les fórmules secretes. Ell, com altres rebosters del poble, considera que la recepta que distingix els “panquemaos” d’Alberic de la resta té molt de tradició, d’artesania, d’esforç, i poc d’ingredients màgics. Eixa és la raó de l’èxit.
El treball manufacturat, un procés artesanal que es prolonga entre sis i huit hores, és el que convertix el “panquemao” en un bé tan preat. Per això María Ángeles Díez obri a les cinc i mitja del matí El Saler, un altre dels forns d’Alberic, i es troba una cua de gent davant de la seua porta.
Esta setmana, més que santa, és sagrada per a tots ells. També per a Fernando Puig, el nét d’Agustí Puig, aquell home que el mateix pastava el pa a la nit que tocava les campanes al matí. D’ací que el seu forn s’anomenara, i s’anomene, El Campanero. Fernando no puja al campanar, però continua venent unes mones exquisides que enguany li han reportat el primer premi de la Gerra d’Or en la modalitat de ‘panquemao d’Alberic’.
Un lloc devot
Qui sap si el providencial de la Setmana Santa per a estes gents faça que el poble siga tan beat. Un passeig per Alberic durant este dilluns ventós i de ressaca del diumenge de rams servix per a descobrir en els seus carrers nombrosos imatges de Sant Antoni del Porquet, llençols amb la imatge de Crist en els balcons i diverses confraries preparant les seues processons. Devoció de portes cap a fora. En les zones menys transitades reina la pau i això permet sentir com acaronen els coloms en els terrats. En el centre està la plaça, on es troba un altre lloc sagrat: El Musical. En el bar de la Unió Musical que es va fundar en el segle XIX, en 1852, pareix que no passa el temps. Els hòmens seguixen reunint-se allí. En les taules del Musical prenen café, fumen cigarrets i caliquenyos, i col·loquen les fitxes del dòmino xocant-les contra el marbre.
D’ací a “el Salero” hi ha dos passos. Este forn es prepara per a uns dies frenètics en què les hores de son són comptades. Eixos dies treballa tota la família. Els fills que van emigrar a la recerca de llocs més pròspers tornen per a acostar el muscle durant una setmana duríssima. Eixos dies comencen a preparar la massa mare a la mitjanit, comencen a coure les mones a les sis i no paren de vendre fins passades les nou de la nit. Durant estes dates no hi ha temps ni per a donar a llum. Així, mig de broma, mig seriosament, Pilar, la mare de l’últim propietari d’El Campanero, recorda que va parir al seu fill Fernando, dins del forn, un dissabte de glòria.
El Campanero no enyora l’autovia. Fernando assegura que venen tot el que poden produir sense caure en la temptació del frau. «No sé ni quantes mones fem al dia. Cinc-centes? Mil? El que sé és que venem totes les que podem fer al mode tradicional. Si utilitzàrem màquines segur que fabricaríem moltes més, però ja no seria “panquemao” d’Alberic, i això, a la llarga, ho acabaríem pagant».
Per això, també, quasi tots conserven els forns de llenya. Encara que ja són minoria els que continuen alimentant el foc amb branques i troncs de taronger, ara s’imposen unes pastilles premsades, un conglomerat, amb menys romanticisme i més higiene. Però la majoria manté el forn amb la volta refractària que dóna a la mona el punt de cocció precís. I continuen coronant el “panquemao” amb el ‘cremat’, la cresta espumosa que aconseguixen batent les clares d’ou al punt de neu. És dur, però reconfortant. Sobretot quan arriba la Setmana Santa i un gentada fa que la fila de clients isca fins al carrer per a coquetejar amb les més mona de la Pasqua.